divendres, 17 de gener del 2014

Últim dia d'UDTIC

Avui és l'últim dia que fem UDTIC (Usos de les TIC a l'escola), en una estona tinc l'exàmen i ja estic a punt per fer-lo. Bé, examen examen, no ho és; a l'entrada del bloc sobre el connectivisme heu pogut llegir que ens avaluarem entre tots, tot i que el professor tindrà l'última paraula i serà ell qui ens posi la nota final. 

Doncs bé, una part d'aquesta avaluació ja la vam fer durant les classes del desembre, ara toca la part on el professor ens avalua el progrés que hem fet durant aquests mesos i el procés amb el qual ens hem desenvolupat. Ens mirarà què hem fet fer millorar la nostra identitat digital, què hem fet cominicar a la gent les nostres idees, amb què hem compartit informació, i una pila de coses més. 

No volia acabar l'entrada sense presentar-vos què hem fet durant aquests quatre mesos que hem cursat l'assignatura. Per fer-ho, us deixo l'enllaç del prezi que hem creat entre tots els companys de classe durant aquest temps i on hi hem anat posat tot allò que hem treballat o que ens hauria agradat treballar (pitjant la imatge s'orirà l'enllaç). 



Si voleu saber més coses sobre el prezi, us enllaço també l'entrada que vaig fer en el seu moment en un altre bloc que tic. És de fa va un temps, però serà útil igualment. 

Imatge general del prezi creat pels alumnes 

dilluns, 13 de gener del 2014

Entrevista al ministre d'educació

L'entrada d'avui la vull dedicar a l'entrevista que va concedir diumenge 12 de gener el ministre Wert a un programa de televisó de La Sexta. 

La meva intenció amb aquesta entrada no és cap altra que ensenyar-vos què va dir, no faré cap tipus de comentari, crec que cadascú té prou criteri com per extreure'n les seves pròpies conclusions. 

La periodista va fer parlar al ministre i va incidir molt en el sector de l'educació pública, totes les retallades; tant de recursos educatius com de mestres i professionals. El ministre va afirmar que "Con las nuevas tecnologías, el libro de texto ha dejado de ser el único recuros informativo." D'aquesta manera va justificar la reducció de les beques per als llibres de text. (Extret d'aquest article.)

En aquest enllaç podeu trobar tot el programa sencer, a partir del minut 19, l'entrevista. També us adjunto l'enllaç de l'entrada del bloc de l'editorial Text-La Galera que va fer sobre aquesta entrevista, on hi ha publicat un recull de notícies i de piulades al twitter. Si en voleu veure més, només cal que pitgeu aquí

dilluns, 6 de gener del 2014

Feliç dia de Reis!

Avui és el dia de reis, un dia màgic per a tots els nens i nenes i també per a les famílies. Aquest dia és per gaudir amb tot aquells éssers estimats; els mestres no hi són presents en aquest dia, però ells es comporten com a reis maig la resta de l'any. 

Us deixo amb un text que m'han enviat i que m'agradaria compartir amb vosaltres: 

A tu, que no ets un rei mag però ets capaç de ser feliços als infants que tens al voltant tots els dies de l'any. Que no ets la seva família però et preocupes més que alguns d'ells. Que estimes el que fas sense importar-te l'època de l'any, temps o esdeveniment persona... Que segueixes tenint, al menys, la mateixa força i energia per seguir fent feliços als qui t'envolen. Perquè ser mestre/a és molt més que una professió: és una actitud i una forma de vida. 
BONS REIS!! 

Per a tots els mestres, estudiants d'educació i monitors, gaudiu de la il·lusió dels nens. 





dissabte, 7 de desembre del 2013

Una experiència amb Codis QR i Realitat Augmentada


Aquesta entrada està dedicada als Codis QR i la Realitat Augmentda, RA d'ara en endavant. Aquestes dues últimes setmanes, una companya de classe i jo hem estat investigant sobre els codis QR i la RA per tal d'explicar als companys què és i quines utilitats tenen. 

El primer que vam fer va ser informar-nos molt per així entendre què són i poder-ho explicar el millor possible, però també vam estar buscant utilitats educatives, experiències que tenen algunes escoles sobre aquests dos aspectes. 

Teníem una hora per explicar-ho i també podíem organitzar sessions no presencials, per això vam decidir que la millor manera per explicar els Codis QR i la RA seria posar-ho en pràctica. Per començar vam buscar experiències d'escoles que treballessin amb els Codis QR i ens vam adonar que la gran majoria d'escoles organitzaven gimcanes, feien passar als alumnes d'un codi a un altre tot proposant-los proves i preguntes. 

Per aquest motiu, vam proposar als companys seguir un recorregut amb una sèrie de codis. En els primers codis feien referència a la teoria dels codis QR i a la de la RA, i a la sessió pràctica vam proposar una sèrie d'aplicacions relacionades amb la RA i vam estar-les provant entre tots. 

Per llegir els Codis QR es necessita tenir un  dispositiu mòbil amb càmera i una aplicació per poder-los descodificar (jo recomano el QR code). Aleshores, s'obre l'aplicació i amb la càmera s'enfoca al codi fins que el detecta i el llegeix. A continuació us adjunto els codis QR que vam utilitzar la meva companya i jo perquè tingueu la mateixa teoria que els vam ensenyar als nostres companys, juntament amb alguna experiència d'escola i amb quatre últims codis que són unes endevinalles. 


Codis QR amb la teoria

Codis QR amb les endivinalles













Les aplicacions que vam proposar i amb les vam experimentar són les següents, cada una conté un enllaç amb els seus tutorials o exemples.  
Finalment, els vam passar aquest vídeo coma exemple d'una de la gran quantitats de coses que es poden arribar a fer amb la RA. 

Ara, només em queda dir-vos que espero que us agradi i que us animeu a provar-ho. També us vull proposar aquest bloc, hi ha una entrada sobre RA molt interessant. 


dijous, 21 de novembre del 2013

La isla de los sentimientos

A l'entrada d'avui us vull ensenyar un conte que explicar a mi ja fa un temps. Aquesta història permet als alumnes treballar els sentiments i les emocions; fa adonar-los que cadascun són positius a la seva manera i que el temps tot ho cura.  

LA ISLA DE LOS SENTIMIENTOS
Hubo una vez una isla donde habitaban todas las emociones y todos los sentimientos humanos que existen. Convivían, por supuesto, el Temor, la Sabiduría, el Amor, la Angustia, la Envidia, el Odio...Todos estaban allí. A pesar de los roces naturales de la convivencia, la vida era sumamente tranquila e incluso previsible. A veces la Rutina hacía que el Aburrimiento se quedara dormido, o el Impulso armaba algún escándalo, pero muchas veces la Constancia y la Convivencia lograban aquietar el Descontento.
Un día, inesperadamente para todos los habitantes de la isla, el Conocimiento convocó una reunión. Cuando la Distracción se dio por enterada y la Pereza llegó al lugar de encuentro, todos estuvieron presentes. Entonces, el Conocimiento dijo:
-Tengo una mala noticia que darles: la isla se hunde.
Todas las emociones que vivían en la isla dijeron:
 -¡No, cómo puede ser! ¡Si nosotros vivimos aquí desde siempre!
El Conocimiento repitió: -La isla se hunde.
- ¡Pero cómo puede ser! ¡Quizá estás equivocado!
- El Conocimiento casi nunca se equivoca - dijo la Conciencia dándose cuenta de la verdad-. Si él dice que se hunde, debe ser porque se hunde.
- ¿Pero qué vamos a hacer ahora?- se preguntaron los demás.
Entonces, el Conocimiento contestó: - Por supuesto, cada uno puede hacer lo que quiera, pero yo les sugiero que busquen la manera de dejar la isla...Construyan un barco, un bote, una balsa o algo que les permita irse, porque el que permanezca en la isla desaparecerá con ella.
- ¿No podrías ayudarnos?- le preguntaron todos, porque confiaban en su capacidad.
- No –dijo el Conocimiento-, la Previsión y yo hemos construido un avión y en cuanto termine de decirles esto volaremos hasta la isla más cercana.
Las emociones dijeron: -¡No! ¡Pero no! ¿Qué será de nosotros?
Dicho esto, el Conocimiento se subió al avión con su socia y, llevando de polizón al Miedo, que como no es zonzo ya se había escondido en el motor, dejaron la isla. Todas las emociones, en efecto, se dedicaron a construir un bote, un barco, un velero...Todas...salvo el Amor.
Porque el Amor estaba tan relacionado con cada cosa de la isla que dijo:
-Dejar la isla...después de todo lo que viví aquí... ¿Cómo podría yo dejar este arbolito, por ejemplo? Ahhh... compartimos tantas cosas...
Y mientras las emociones se dedicaban a fabricar el medio para irse, el Amor se subió a cada árbol, olió cada rosa, se fue hasta la playa y se revolcó en la arena como solía hacerlo en otros tiempos. Tocó cada piedra...y acarició cada rama... Al llegar a la playa, exactamente desde donde el sol salía, su lugar favorito, quiso pensar con esa ingenuidad que tiene el amor: “Quizá la isla se hunda por un ratito...y después resurja... ¿por qué no?”
Y se quedó durante días y días midiendo la altura de la marea para revisar si el proceso de hundimiento no era reversible... La isla se hundía cada vez más... Sin embargo, el Amor no podía pensar en construir, porque estaba tan dolorido que sólo era capaz de llorar y gemir por lo que perdería. Se le ocurrió entonces que la isla era muy grande, y que aun cuando se hundiera un poco, siempre él podría refugiarse en la zona más alta... Cualquier cosa era mejor que tener que irse. Una pequeña renuncia nunca había sido un problema para él. Así que, una vez más, tocó las piedritas de la orilla...y se arrastró por la arena...y otra vez se mojó los pies en la pequeña playa que otrora fue enorme... Luego, sin darse cuenta demasiado de su renuncia, caminó hasta la parte norte de la isla, que si bien no era la que más le gustaba, era la más elevada... Y la isla se hundía cada día un poco más... Y el Amor se refugiaba cada día en un espacio más pequeño...
- Después de tantas cosas que pasamos juntos...- le reprochó a la isla. Hasta que, finalmente, sólo quedó una minúscula porción de suelo firme; el resto había sido tapado completamente por el agua. Justo en ese momento el Amor se dio cuenta de que la isla se estaba hundiendo de verdad. Comprendió que, si no la dejaba, el amor desaparecería para siempre de la faz de la Tierra...
Caminando entre senderos anegados y saltando enormes charcos de agua, el Amor se dirigió a la bahía. Ya no había posibilidades de construirse una salida como la de todos; había perdido demasiado tiempo en negar lo que perdía y en llorar lo que desaparecía poco a poco entre sus ojos. Desde allí podría ver pasar a sus compañeros en las embarcaciones. Tenía la esperanza de explicar su situación y de que alguno de sus compañeros le comprendiera y le llevara.
Observando el mar, vio venir el barco de la Riqueza y le hizo señas. La Riqueza de acercó un poquito a la bahía.
-Riqueza, tú que tienes un barco tan grande, ¿no me llevarías hasta la isla vecina? Yo sufrí tanto la desaparición de esta isla que no pude fabricarme un bote...
Y la Riqueza le contestó:
- Estoy tan cargada de dinero, de joyas y de piedras preciosas, que no tengo lugar para ti, lo siento...- y siguió su camino sin mirar atrás.
El Amor siguió observando, y vio venir a la Vanidad en un barco hermoso, lleno de adornos, caireles, mármoles y florecitas de todos los colores. Llamaba muchísimo la atención. El Amor se estiró un poco y gritó:
Vanidad...Vanidad...llévame contigo!
La Vanidad miró al Amor y le dijo:
-Me encantaría llevarte, pero... ¡tienes un aspecto!... ¡estás tan desagradable...tan sucio y tan desaliñado!...Perdón, pero creo que afearías mi barco- y se fue.
Y así, el Amor pidió ayuda a cada una de las emociones. A la Constancia, a la Sensualidad, a los Celos, a la Indignación y hasta al Odio. Y cuando pensó que ya nadie más pasaría, vio acercarse un barco muy pequeño, el último, el de la Tristeza.
-Tristeza, hermana- le dijo-, tú que me conoces tanto, tú no me abandonarás aquí, eres tan sensible como yo... ¿Me llevarás contigo?
Y la Tristeza le contestó:
- Yo te llevaría, te lo aseguro, pero estoy taaaaaan triste....que prefiero estar sola- y sin decir más se alejó.
Y el Amor, pobrecito, se dio cuenta de que por haberse quedado ligado a esas cosas que tanto amaba, él y la isla iban a hundirse en el mar hasta desaparecer. Entonces se sentó en el último pedacito que quedaba de su isla a esperar el final... De pronto, el Amor escuchó que alguien chistaba: - Chst- chst-chst... Era un desconocido viejito que le hacía señas desde un bote de remos. El Amor se sorprendió:
-¿A mí?- preguntó, llevándose una mano al pecho.
- Si, si- dijo el viejito- a ti. Ven conmigo, súbete a mi bote y rema conmigo, yo te salvo. El Amor le miró y quiso darle explicaciones:
 - Lo que pasó fue que me quedé...
- Entiendo- dijo el viejito sin dejarle terminar la frase-, sube.
El Amor subió al bote y juntos empezaron a remar para alejarse de la isla. No pasó mucho tiempo antes de ver cómo el último centímetro que quedaba a flote terminó de hundirse y la isla desaparecería para siempre.
- Nunca volverá a existir una isla como esta- murmuró el Amor, quizá esperando que el viejito le contradijera y le diera alguna esperanza.
 - No – dijo el viejito-, como ésta, nunca…
Giró sobre sus pies para agradecerle al viejito, pero éste, sin decir una palabra, se había marchado tan misteriosamente como había aparecido. Entonces, el Amor, muy intrigado, fue en busca de la Sabiduría para preguntarle: Cuando llegaron a la isla vecina, el Amor comprendió que seguía vivo. Se dio cuenta de que iba a seguir existiendo
-¿Cómo puede ser? Yo no lo conozco y él me salvó...Nadie comprendía que me hubiera quedado sin embarcación, pero él me ayudó, él me salvó y yo no ni siquiera sé quién es...
La Sabiduría lo miró a los ojos un buen rato y dijo:
- Él es el único capaz de conseguir que el amor sobreviva cuando el dolor de una pérdida le hace creer que es imposible seguir adelante. El único capaz de darle una nueva oportunidad al amor cuando parece extinguirse. El que te salvó, Amor es el Tiempo.






dijous, 7 de novembre del 2013

Sharisme

Avui us parlaré sobre el Sharisme. Què és el Sharisme?, us estareu preguntant. Doncs bé, en aquesta entrada us explicaré a grans trets en què consisteix. 

Aquesta filosofia ha estat impulsada per Isaac Mao, un enginyer informàtic que ha estat un dels primers bloguers de la Xina i que defensa la llibertat d'expressió. Ell mateix considera el sharisme  una "nova experiència per compartir coneixement." En una ponència feta a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) Mao proposa que aquesta filosofia implica una actitud de canvi de la societat, d'aquí a un temps hauria de ser una gran potència; s'hauria de poder compartir el coneixement amb tothom i que aquest coneixement circuli a través de la xarxa. 

Us heu plantejat mai penjar els vostres treballs a internet perquè els pugui veure tothom? Molta gent dirà, NO! ens poden copiar. I? què passa si es copia? Des de les escoles sempre se'ns ha ensenyat que copiar està malament, que així no es pot aprendre, però això és realment cert?

En la meva humil opinió crec que no, si el que es copia està bé i si es copia correctament, no hi ha cap problema en fer-ho. Tal i com es pot veure en aquest vídeo (cap al minut 20), la capacitat de compartir i ajudar es té des de ben petits, un infant té la necessitat d'ajudar a tot aquell a qui veu que ho necessita. Per això, crec que és bo que els alumnes puguin compartir les seves informacions i copiar-les sempre i quan quedin ben referenciadades. Alguns de vosaltres pensareu: i en els exàmens, també hem de deixar que copiïn? En aquest cas no ens hauríem de plantejar aquesta qüestió, sinó: hem de seguir fent exàmens? Però bé, aquest és un altre tema. 

En aquest vídeo podreu veure a Isaac maó explicant què és per a ell el sharisme, i en aquest enllaç trobareu un article de la UOC sobre la ponència que va fer ell mateix, el qual he llegit per poder redactar aquesta entrada. 


dimarts, 22 d’octubre del 2013

Connectivisme

Avui us vull parlar d'una nova metodologia educativa. Aquesta metodologia és el Connectivisme i ens la va presentar el professor d'Educació i TIC en una de les primeres classes. 

La classe va començar amb un prezi de presentació de l'assignatura i el professor ens va donar dues opcions a triar. La primera opció consistia en què ell era el màxim responsable del que treballaríem durant el curs: ell ens feia un examen i ell ens avaluava; la segona opció consistia en què entre tots triéssim el contingut a treballar i entre tots ens avaluéssim de la manera que volguéssim. Com era d'esperar, suposo, tots vam triar que l'aprenentatge fos entre iguals i que ens avaluéssim entre tots, tot i que al final la nota la posaria el professor.  

A partir d'aquest moment vam començar a buscar temes d'estudi relacionats amb les TIC i un dels que ens va proposar el professor és el Connectevisme. Aleshores, tot encuriosits vam començar a buscar informació sobre què és això? 

Des del meu punt de vista, el connectivisme és una evolució del constructivisme, relacionat amb les noves tecnologies i amb les tecnologies de l'aprenentatge i el coneixement. Aquesta nova metodologia parteix de la idea que l'infant és el protagonista del seu aprenentatge i desenvolupament, igual que el constructivisme, però a més a més li afegeix la idea d'estar connectats. Connectats amb qui?, estareu pensant. Doncs sí, connectats amb la resta del món, amb la resta de coneixements. A més a més, també afegeix la idea que els alumnes tinguin el control del seu aprenentatge i siguin ells els que decideixen què treballar i com treballar-ho. 

Jo vaig trobar aquesta fotografia al twitter que crec que és molt útil per als mestres; explica que els mestres han d'estar connectats al seu entorn més proper, per veure com canvia l'educació cal estar connectats, llegir, comprendre i després comunicar-ho a la resta mitjançant la xarxa de connexions establerta anteriorment. 




Per acabar l'entrada, només em queda dir-vos que hi podeu reflexionar; hi ha moltes metodologies molt bones i el constructivisme n'és una, però variar i introduir-hi altres metodologies no va mai malament.  També us recomano el vídeo del següent enllaç, explica una mica més què és això del connectivisme.